Deixeu tota esperança els que heu entrat
Mapes, camins, portes i cercles. Els viatges a l’Infern a través de la literatura. Al llarg de la Història, cada cultura ha provat de donar resposta a la pregunta de què hi ha després de la mort. El cristianisme, basat en una concepció dualista del Tot —cos-ànima, bé-mal—, defensa que després de la mort del cos, l’ànima sobreviu en dos plans simbòlics antagònics: el cel i l’infern. Si el primer està reservat als justos, el segon és la llar dels pecadors, i cal evitar-lo de totes totes. Ara bé, són molts els camins que condueixen a l’infern, així que és fàcil acabar-hi, encara que no vulguis.
«Tekeli-li», una paraula per dir l’horror
Sobre l’indicible en Poe, Verne i Lovecraft. No hi ha res com el desconegut per a l’escriptor de terror. El territori buit, l’espai en blanc, són amics apreciadíssims per a l’autor del desconcert i l’estrany. El Romanticisme, amb la seva foscor i les seves ombres, exemplifica això perfectament i va donar fills literaris tan extraordinaris com el Frankenstein de Mary Shelley o el vampir de Bram Stoker. En aquells tombants del XIX i primers anys del XX, en què la llum de la raó començava a amenaçar els misteris que vivien en la foscor de la superstició, l’autor del desconcert encara podia estranyar el món real i meravellar els lectors, retornar-los amb la força de la paraula a la cova de les aparences, on tot era suggerit i, doncs, possible. En aquesta tasca, la de fer la realitat més estranya, H. P. Lovecraft va demostrar tenir-hi la mà trencada. No debades va ser ell qui va escriure:
El color de la por
Allò sinistre i la simbologia del blanc en ‘La narració d’Arthur Gordon Pym’ de Poe. Edgar Allan Poe va néixer només Edgar Poe, un 19 de gener del 1809, a Boston. Tenia dos anys quan el seu pare va abandonar la seva mare i es van traslladar a viure a Richmond (Virgínia), a casa d’uns parents. Poc després, la seva mare va morir i l’Edgar va quedar a càrrec de John i Frances Allan, de qui va heretar el cognom. Amb ells es va traslladar a Europa, l’any 1815. Va ser aquell el famós «any sense estiu», el mateix que, provocat pel volcà Tambora, va servir d’atiador de la novel·la Frankenstein. Travessar l’oceà Atlàntic amb un vaixell a vela enmig de tempestes i fred extrem per arribar a una Europa congelada, absolutament blanca, degué ser un autèntic malson per a un nen de sis anys. Qui sap si l’experiència no fou fins i tot traumàtica, en algú tan donat al trauma al llarg de tota la seva vida.
Poe encara trigaria vint-i-tres anys a publicar La narració d’Arthur Gordon Pym, però Jorge Luis Borges la definiria precisament així: un «malson de color blanc». Casualitat?
Les llàgrimes de Prometeu
El llarg periple que du de Víctor Frankenstein a Peter Weyland. A la mitologia grega s’explica que Dèdal, el pare d’Ícar i constructor del Laberint de Creta, va idear unes ales de cera que li van permetre a ell i al seu fill de fugir del laberint cretenc, però que en acostar-se massa al sol, les ales d’Ícar es van estovar i va precipitar-se al buit, morint. Alguns han vist en aquesta tragèdia una al·legoria, tant de l’alçada de les fites aconseguides pels homes com de la seva supèrbia. Va ser el mateix Dèdal qui va construir unes estàtues de fusta que eren capaces de moure’s soles, una mena de precedent molt tronat del modern robot. En la mateixa línia, la de l’home artificial i la del desafiament a déu, cal recordar que al folklore jueu hi és present des de temps remots el mite del gòlem. El gòlem, un ésser creat mitjançant la Kabbalah, és destructiu i infrahumà pel fet que el rabí que li va donar la vida va violar els límits establerts per a l’ésser humà, ja que en aquest acte el poder creatiu de l’home entra en competència amb el poder creatiu de Déu. L’acte de creació de vida s’ha percebut sempre com exclusivament diví, per la qual cosa la ciència d’Ícar o del rabí Loew s’entén com una paròdia del poder de déu i, en el fons, una blasfèmia. La Bíblia (Lv, 22:3) és força explícita sobre com cal actuar en aquests casos: