Al llarg de la Història, cada cultura ha provat de donar resposta a la pregunta de què hi ha després de la mort. El cristianisme, basat en una concepció dualista del Tot —cos-ànima, bé-mal—, defensa que després de la mort del cos, l’ànima sobreviu en dos plans simbòlics antagònics: el cel i l’infern. Si el primer està reservat als justos, el segon és la llar dels pecadors, i cal evitar-lo de totes totes. Ara bé, són molts els camins que condueixen a l’infern, així que és fàcil acabar-hi, encara que no vulguis. 

Com a qualsevol altre lloc, sovint la literatura ha imaginat de manera ben gràfica que a l’infern s’hi entra per una porta. Només cal saber on buscar-la. Travessar-la resulta temptador, però alhora té per als vius riscos enormes, com ens demostra la literatura de totes les èpoques. L’exemple més emblemàtic segurament sigui el de la Divina Comèdia de Dante Alighieri (Cant III de l’Infern):

ABANS DE MI RES NO VA SER CREAT

QUE ETERN NO FOS, I DURO ETERNAMENT.

DEIXEU TOTA ESPERANÇA ELS QUE HEU ENTRAT!

Aitals paraules, de negror punyent,

vaig veure escrites sobre d’una porta;

i dic: «Mestre, el sentit m’és desplaent.»

Camins de descens: herois, guies i travessies

Dante no dona unes coordenades geogràfiques gaire precises de l’entrada a l’infern, només diu que es troba sota la Terra i que l’entrada està situada en un indret remot i salvatge, custodiada per tres bèsties: una pantera, un lleó i una lloba (Cant XI). Aquesta entrada és l’inici del seu viatge simbòlic, acompanyat de Virgili, que li fa de guia —ja que n’era expert—. L’Infern dantesc està dividit en nou cercles, en cadascun dels quals són castigats un tipus diferent de pecadors, d’acord als seus pecats. Els suplicis són originals i colorits, i donen una impressió potent de les penes infernals, esdevenint font d’inspiració per a bona part de la imatgeria infernal posterior. 

Dante i Virgili aniran baixant per una mena d’embut cònic invertit observant el patiment dels condemnats en aquests nou cercles, fins al centre de la Terra, on es trobaran amb el mismíssim Llucifer. Tot i que Dante no ho especifica, alguns han interpretat en clau cristiana que el seu infern és just sota Jerusalem —centre del món en els mapes medievals, pel seu valor simbòlic—. Això seria degut a la creença que Llucifer, en el moment de la seva Caiguda, hi hauria aterrat, ocasionant-hi un esvoranc enorme, l’infern. 

El descens als inferns —la katabasis dels grecs— funciona com un ritual de pas i entrar-hi és un acte simbòlic. A les rondalles meravelloses, l’entrada a l’infern sempre és per un camí llarg, que s’orienta normalment cap a ponent, cap al lloc on mor el sol, perquè el camí de l’infern és el camí cap a la mort. La llar dels morts. Aquest camí travessa muntanyes i boscos, fins arribar a un lloc pregon on sovint hi ha una cova que és la boca de l’infern. Les coves sempre han estat per a la humanitat portes misterioses cap al món subterrani. La majoria de relats, antics i moderns, ens el fan un lloc inhòspit, enorme, ple de coves i camins i racons i passadissos… Cal anar amb molt de compte, doncs, si només hi estem de visita. És fàcil de perdre-s’hi. D’aquí la importància d’anar-hi ben proveït de mapes i guies experts.

En la tradició clàssica, trobem nombroses imatges de portes o accessos al món dels morts, semblants a la descrita en la Comèdia de Dante. Orfeu, per exemple, entra a l’infern per recuperar la seva estimada Eurídice per alguna cova indeterminada. Ovidi insinua que el descens es produeix pel camí habitual de les ànimes mortes, travessant el riu Estix amb la barca de Caront, el barquer de l’inframón (Metamorfosis, X, 11–50). Altres com Virgili, en canvi, (Geòrgiques IV, 467–468) semblen situar l’accés pel Cap Tènar, on els antics creien que hi havia una de les portes de l’Hades. També és pel Tènar on la majoria de mites situen el camí que menà Heracles a l’infern en l’últim dels seus treballs (Apol·lodor, Biblioteca, II.5.12), tot i que també hi ha qui parla del llac Aquerúsia, que es relacionava amb l’inframón (Plini el Vell, Naturalis Historia, llibre III, secció 5). Menys concret és Homer en el descens del seu heroi. La bruixa Circe diu a Odisseu que ha d’anar a la terra dels Cimmeris, un lloc perpètuament a l’ombra, per parlar amb l’ànima de Tirèsies, el profeta (Odissea, Cant XI). Seguint aquestes indicacions, Odisseu fa via fins a una terra fosca i boirosa, més enllà de l’oceà, i aquí té lloc la seva entrada simbòlica al regne de l’inframón. Alguns situen aquest lloc a prop del Mar Negre o a l’oest de l’Epir, al llac Aquerúsia, prop del riu Aqueront, on sembla que hi havia un santuari anomenat Nekromanteion, un temple on es feien rituals per parlar amb els morts. En el cas d’Enees, sí que es produeix una entrada física a l’infern, en aquest cas per algun lloc proper al llac Avern, un llac real d’origen volcànic situat prop de l’antiga ciutat de Cumes, a la costa oest d’Itàlia. Alguns autors s’hi refereixen com a un lloc tan profund i fosc que les aus que hi volaven morien pels seus vapors tòxics (Eneida, llibre VI). No hi farà via tot sol, Enees, en aquest lloc d’espant, sinó que la Sibil·la de Cumes el guiarà fins a la cova que dona accés a l’infern i li explicarà com procedir un cop a l’altra banda.

La Catalunya infernal

La literatura universal té una nòmina sucosa de relats infernals, des del Paradís perdut (1667) de Milton al Faust (1790) de Goethe, dos textos cabdals, però que tenen poc a veure amb els referents catalans que esmentarem tot seguit. Potser sigui més adient fer entroncar la nostra literatura amb la castellana del XVII. El Sueño del infierno (1608) de Quevedo i El diablo cojuelo (1641) de Luis Vélez de Guevara, per exemple, són dues obres paradigmàtiques del Barroc espanyol protagonitzades per dimonis i viatges infernals, i introdueixen un element ben característic en aquest tipus de llibres, que ens interessa: la sàtira i la crítica social. Si en el primer, el protagonista, el propi Quevedo, cau en un son que el du de la mà d’un dimoni a l’infern, un indret replet de clergues corruptes, jutges injustos, dones deshonestes… En el segon, l’estudiant Don Cleofás Leandro Pérez Zambullo alliberarà un dimoni d’una fiola on està presoner i, com a agraïment, aquest el durà a fer un vol revelador de les misèries humanes pel Madrid de l’època. 

La literatura catalana també ens ha regalat un bon cabàs de relats sobre viatges infernals de tarannà faceciós, sovint amb presència de diablets entremaliats: L’anònim Libre del romiatge del Venturós Pelegrí, la Dança de la Mort de Pere Miquel Carbonell, el dantesc Glòria d’Amor de Bernat Hug de Rocabertí, el Testament d’en Bernat Serradell… Segurament un dels més interessants sigui també un dels primers, el Viatge al purgatori de sant Patrici (de finals del segle XIV) del noble Ramon de Perellós. El llibre narra el viatge que Perellós va fer a Irlanda per entrar a una famosa cova, que llavors es considerava l’entrada al Purgatori. La font del relat és el Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii (de finals del XII), un text llatí del monjo anglès H. de Saltry que recull per primer cop la llegenda d’aquest personatge. Ara bé, el nostre autor hi afegeix un episodi de collita pròpia: durant el viatge per l’ultratomba, Perellós es topa amb el difunt rei Joan I, mort feia poc en estranyes circumstàncies. La raó d’aquesta aparició no és cap ximpleria: Perellós, com Bernat Metge, va ser encausat en un megaprocès judicial per regicidi i, com el seu col·lega va fer amb Lo somni (1399), ell també va decidir servir-se de les armes de la ploma per autoexculpar-se. 

Tornant a l’àmbit estrictament literari, i connectant amb el que dèiem abans, resulta interessant de veure com Perellós també situa en el seu llibre l’entrada a través d’una porta. La llegenda —que consignen de manera molt semblant tant el Tractatus com el Viatge— explica que sant Patrici va viatjar a irlanda per convertir al cristianisme els irlandesos, però es veu que eren tan rebecs que va caldre la intercessió de Déu per convence’ls: aleshores el Totpoderós en persona va revelar a sant Patrici una cova que donava accés al Purgatori, per tal que els irlandesos descreguts hi entressin i poguessin veure amb els seus propis ulls totes aquelles meravelles. Després, Sant Patrici va fer construir un monestir tot voltant de la porta i va confiar la clau que hi donava accés al prior. 

Després d’encomanar-me a les bones oracions d’aquells prohoms, em vaig armar de fe i de convicció tant com vaig poder, em vaig senyar, em vaig encomanar a Déu i vaig entrar al Purgatori seguit del meu company. I just després el prior va tancar la porta de seguida i se’n va tornar amb els seus clergues a l’església. 

Un altre text infernal és el Somni de l’infern (segle XVII) de Pere Jacint Morlà. El poema de Morlà s’adscriu a un gènere que compta amb un nombre considerable de viatges infernals, el dels somnis ficticis, i connecta per aquesta via amb el Sueño del infierno quevedià. Seguint l’exemple d’Orfeu, que viatjà a l’infern per recuperar la seva estimada, Morlà es proposa de fer el mateix en el seu poema, però des d’un punt de vista paròdic, ja que la seva estimada és una monja ben poc virtuosa que ha estat condemnada a les penes infernals per haver estat devota de capellans i galants. Morlà, que enceta el seu periple de la mà d’un dimoniet servidor de sant Miquel, identifica l’infern amb la bíblica torre de Babel, indret al qual s’accedeix a través —qui ens ho hauria de dir!— d’una porta. A l’interior, hi ha un claustre voltat de compartiments on són castigats els condemnats, a la manera clàssica. 

El darrer, però no el menys interessant dels nostres viatges literaris a l’infern a què em referiré aquí és el Cas raro d’un home anomenat Pere Portes (1608). Segurament es tracti del relat més emblemàtic de tots i entronca amb la mateixa tradició que el Viatge de Ramon de Perellós. L’anònim autor del llibre ens narra la peripècie de Pere Portes, o Porter, un pagès real de Tordera que viatja a l’infern a la recerca d’un notari. Conta com la seva família passà per un període d’endeutament i com el seu pare hagué de comprar blat a un tal Just, que li deixà en préstec els diners que més endavant la família es va comprometre a tornar. El pare va pagar el deute, però el notari Gelmar Bonsoms, amb qui havia tingut desavinences, no en va deixar constància. Per això la justícia reclamarà el deute a Pere Portes anys més tard. Per desencallar l’assumpte, Pere marxa cap a Maçanet de la Selva, on espera cobrar uns deutes que li permetran d’afrontar el pagament. De camí, però, en passar vora l’estany de Sils, es troba un diable que es compromet a acompanyar-lo fins a l’infern. Dit i fet. A l’infern, molt oportunament, Pere Portes s’hi trobarà el notari Bonsoms i aquell tal Just que havia venut el blat al seu pare, i els exigirà el restabliment de l’honor familiar tot fent-los reconèixer que el deute del seu pare havia estat convenientment pagat en el seu moment.

Pere Portes entra a l’infern acompanyat del Diable per una entrada —cova o esquerda— que hi ha a l’estany de Sils. Es tracta d’una zona d’aiguamolls força insalubre, amb aigües estancades, miasmàtiques, un indret de difícil accés i sovint cobert de boira. Un espai, doncs, propici. Tots els tòpics menys la porta de pas hi són presents: el camí sinuós i difícil, el món subterrani tot incendiat, les hordes de dimonis que infligeixen patiment als condemnats…

Y dit Portes, tenintse fort, y sempre cridant, invocant los noms de Jesus y Maria, en tant que al cap de una hora de temps que fou á cavall, pasadas que agueren grans montañas y valls, juntament grans ayguas y mars, hisqueren en un gran pla, que era tot foch y dimonis, ab gran multitut de gent que patian grans tormens.

La sortida de l’infern, precipitada per la seva mania de referir-se a Jesús i a la seva santa mare en presència dels dimonis, que no ho poden suportar, es produeix a Morvedre, en el regne de València, per a astorament de tots, d’ell mateix i dels vilatans que se’l troben i a qui explica la seva descabellada aventura.

El Cas raro de Pere Portes va ser molt popular entre les classes mitjanes rurals, els lletraferits i els estudiants, i podem trobar-ne la influència en obres dels segles XVII i XVIII. I fins més ençà! És el cas de Lo qüento de l’infern (recollit el 1922 a la revista Catalana a partir d’una llegenda anterior), una variant reduïda i folk de la nostra història. És cert que aquí els estanys de Sils on hi ha la porta de l’infern són substituïts per les basses de Verdú, però més enllà del canvi de geografia, entre totes dues narracions hi ha evidents concomitàncies. Com en el Cas raro, aquest petit conte ens narra com una minyona viatja acompanyada per un diable bo a l’infern, a la recerca del seu senyor, el qual li deu uns diners, i com a la fi tot acaba amb restitució i de manera feliç. A més, en totes dues l’infern té un regust quevedià: és ple de notaris, advocats, procuradors… construint una mordaç sàtira del món judicial. 

La Girona pecadora

El meravellós i el fantàstic devien agradar tant els lectors d’aquells anys com els d’avui dia. En diversos indrets de Catalunya s’expliquen els segles XVI, XVII i XVIII rondalles semblants al Cas raro, això sí, trastocant la localització de l’escenari unes vegades, canviant les causes i les circumstàncies del viatge en d’altres. Els relats d’aventures sobrenaturals en mons meravellosos els trobem pertot, des de les relacions de vides de sants, la literatura hagiogràfica, els exemplum o les obres que difonen miracles, fins a les senzilles històries que circulaven oralment.

A la tradició cultural i popular catalana hi ha un munt de topònims, llegendes i llocs associats al diable i a portes d’entrada a l’infern. Al magnífic llibre de Sylvia Lagarda-Mata es fa una detallada relació de marques, petjades, muntanyes, penyes, roques, coves, balmes, valls, planes, estanys, gorgs, torrents, barrancs, sots, clots, fonts, pous, basses, paratges marítims, ponts, pedres, castells, esglésies, cases, masies, vies i camins emparentats amb la figura diabólica. Acostumen a ser llocs situats en zones muntanyoses, coves o indrets considerats misteriosos o insalubres.

Deixant a part Barcelona, cap i casal també de la cosa demoníaca catalana, la ciutat de Girona i el seu entorn han estat durant segles un dels escenaris més rics en llegendes i creences relacionades amb el dimoni, moltes de les quals han perdurat en la tradició oral, en la toponímia i fins i tot en l’arquitectura. 

Si ens centrem en els accessos infernals, matèria central d’aquest article, veiem que pels volts de Girona hi ha diversos llocs que han estat interpretats com a portes simbòliques o llegendàries cap a l’altre món. L’Estany de Sils, com ja hem vist, és un dels més populars. L’indret, per les seves especials característiques, ha donat lloc a múltiples històries de pactes demoníacs, presències sobrenaturals i accions diabòliques, i s’explica que els dies de tempesta es poden sentir, duts pel vent, els crits dels condemnats que puguen de l’infern. Però no és l’únic. Una altra llegenda, situada també a la província de Girona, explica que a prop del santuari de Montgrony, a Gombrèn, hi ha el Forat de sant Hou, un avenc profund on també hi habiten dimonis. Si s’hi para l’orella amb atenció, es poden escoltar els gemecs i crits dels endimoniats, i si algú té la temeritat de llençar-hi una pedra es diu que s’aixeca un vendaval terrible i que es forma una tempesta, que malmet els conreus, per a molèstia dels pagesos. Una altra de menys precisa, diu que a dalt d’un turó, als afores de Girona, camí de Celrà, hi ha una pedra amb forma de caixa, que fa de tap d’un forat que du directament a l’infern. Quan el dimoni vol visitar la Terra, només ha d’obrir aquesta trapa i treure-hi el nas. 

La mateixa ciutat de Girona, on es van imprimir un bon grapat de les històries infernals que he esmentat en aquest article, es configura com l’escenari de l’eterna lluita entre el bé i el mal, i alguns hi situen l’infern a sota. Aiguabarreig de cultures extraordinari, el barri vell és ple de carrerons foscos, escales estretes i racons llòbrecs, propicis per a tota mena de relats d’ànimes en pena i dimonis. Malgrat les prohibicions eclesiàstiques i les conversions forçoses de moros i jueus, no costa d’imaginar la pervivència d’una cultura ancestral a l’ombra, que tenia a veure amb els antics coneixements astrològics dels àrabs, amb els aquelarres bruixerils i amb els rituals de la càbala dels jueus. Aquesta estreta relació de la ciutat amb el Diable es pot veure en la pròpia geografia urbana, on hi ha des d’una cara esculpida en un edifici en la cantonada entre la Plaça del Vi i el carrer Ciutadans, que representa el dimoni Banyeta, fins al pont que es diu del Dimoni, sobre el riu Güell, obra del mateix Satanàs. Ambdues històries, esclar, amb les seves pertinents versions i revisions amb pactes demoníacs, càstigs divins, possessions i demés parafernàlia. Són només un parell d’exemples, però que reflecteixen una relació simbòlica ben estreta entre el paisatge urbà i la presència del mal o de les forces de l’infern. A Girona, el dimoni està fixat en la pedra com ho està també en la memòria col·lectiva de les seves gents, i és una figura propera.

Aquesta presència constant del Diable en la vida dels gironins també devia comportar la sensació generalitzada que calia preparar-se per al més enllà. Sermons, profecies, auguris i prediccions de tota mena devien donar la sensació que la vida eren quatre dies. Casualitat o no, una de les joies que avui dia es conserva al museu de la Catedral és un bell Beat ricament il·lustrat. ​​El llibre conté la representació de l’infern més antiga conservada a Europa i una rica galeria de dimonis. Tant si l’entenem com una obra que vol confortar els bons cristians amb la idea de salvació davant de les catàstrofes imminents o com una amenaça per a heretges i infidels, la por a la fi del món entronca amb aquest tarannà gironí que dèiem. Sense anar més lluny, l’aurora boreal que es va veure al sud d’Europa a finals del XIX va ser percebuda com una amenaça finimundista, i va donar exemples literaris tan reeixits com La fi del món a Girona (1903), la visió apocalíptica i fantàstica dels últims dies de la ciutat que ens va deixar Joaquim Ruyra. Els gironins tenen l’infern a sota. La fi del món a tocar. La veuen al cel. Al carrer. Poden llegir-la.

Lectures i relectures

La figura del diable i els viatges al més enllà del folklore català han perdurat en el temps en els cançoners, els refranyers i en la dramatúrgia popular de Setmana Santa o de Nadal —pensem en els populars Pastorets, per exemple—. Aquesta tradició infernal també ha trobat un aliat per mantenir-se viva en les representacions de titelles i marionetes, introduïdes a Catalunya sobretot a partir del XVIII. Si bé avui dia els nois prefereixen distraccions menys analògiques, entre la canalla més menuda les representacions de titelles i putxinel·lis segueixen triomfant, i la figura del diable Banyeta i de l’infern continuen sent importants. Les calderes de Pere Botero, La filla del dimoni, En Pere i el dimoni, Les temptacions d’en Banyetes, L’ensorrament de l’Infern, Les angúnies del Dimoni, No val a badar a les calderes d’en Pere Botero… 

En definitiva, que el Diable, l’infern i els viatges a l’inframón són arquetips que connecten cultures, èpoques i gèneres, mostrant com la literatura vehicula les grans pors i esperances de la humanitat. Perquè el dimoni està a tot arreu, i d’inferns sembla haver-n’hi a totes bandes.