Les llàgrimes de Prometeu

El llarg periple que du de Víctor Frankenstein a Peter Weyland. A la mitologia grega s’explica que Dèdal, el pare d’Ícar i constructor del Laberint de Creta, va idear unes ales de cera que li van permetre a ell i al seu fill de fugir del laberint cretenc, però que en acostar-se massa al sol, les ales d’Ícar es van estovar i va precipitar-se al buit, morint. Alguns han vist en aquesta tragèdia una al·legoria, tant de l’alçada de les fites aconseguides pels homes com de la seva supèrbia. Va ser el mateix Dèdal qui va construir unes estàtues de fusta que eren capaces de moure’s soles, una mena de precedent molt tronat del modern robot. En la mateixa línia, la de l’home artificial i la del desafiament a déu, cal recordar que al folklore jueu hi és present des de temps remots el mite del gòlem. El gòlem, un ésser creat mitjançant la Kabbalah, és destructiu i infrahumà pel fet que el rabí que li va donar la vida va violar els límits establerts per a l’ésser humà, ja que en aquest acte el poder creatiu de l’home entra en competència amb el poder creatiu de Déu. L’acte de creació de vida s’ha percebut sempre com exclusivament diví, per la qual cosa la ciència d’Ícar o del rabí Loew s’entén com una paròdia del poder de déu i, en el fons, una blasfèmia. La Bíblia (Lv, 22:3) és força explícita sobre com cal actuar en aquests casos: