No hi ha res com el desconegut per a l’escriptor de terror. El territori buit, l’espai en blanc, són amics apreciadíssims per a l’autor del desconcert i l’estrany. El Romanticisme, amb la seva foscor i les seves ombres, exemplifica això perfectament i va donar fills literaris tan extraordinaris com el Frankenstein de Mary Shelley o el vampir de Bram Stoker. En aquells tombants del XIX i primers anys del XX, en què la llum de la raó començava a amenaçar els misteris que vivien en la foscor de la superstició, l’autor del desconcert encara podia estranyar el món real i meravellar els lectors, retornar-los amb la força de la paraula a la cova de les aparences, on tot era suggerit i, doncs, possible. En aquesta tasca, la de fer la realitat més estranya, H. P. Lovecraft va demostrar tenir-hi la mà trencada. No debades va ser ell qui va escriure:

L’emoció més antiga i més intensa de la humanitat és la por, i la por més intensa i més forta és la por a allò desconegut.

El nom i la cosa

Segons la Bíblia, la primera tasca encomanada per Déu als homes després d’haver-los creat va ser que posessin nom a totes les coses que hi havia al món (Gènesi 2:19-20). I Adam, obedient encara, ho va fer. Aquest acte té un simbolisme important: posant-los nom, se n’ensenyoria. Se’n feia amo. En la càbala i la tradició judaica passa una cosa semblant: a la versió clàssica del mite, el gólem adquireix vida escrivint-li al front la paraula ʔĕˈmεθ (אֱמֶת) «veritat», i qui li ha escrit n’és el seu amo, i torna a convertir-se en un ésser inert quan se li esborra l’àlef, la primera lletra del mot, i la paraula hebrea es converteix en el participi mēθ (מֵת), «mort».

El nom fa la cosa, com qui diu. Però què passa quan no podem posar nom a una cosa perquè senzillament la desconeixem? Perquè fa referència a realitats inefables, inabastables per a la nostra limitada ment humana? El filòsof Ludwig Wittgenstein, en el seu Tractatus Logico-Philosophicus (1921), també establia una particular relació entre els noms i les coses, i deia que els límits del nostre llenguatge eren els límits del nostre món. No podem concebre res que no puguem dir amb paraules, de tal manera que quantes més paraules dominem, major serà el nostre món. Ara bé, el propi Wittgenstein va haver d’acceptar que hi havia tot un món incognoscible més enllà dels nostres poders actuals d’expressió, i va defensar la inadequació del llenguatge per a referir-s’hi. Potser, i només potser, l’única forma d’aproximar-nos a aquelles realitats és a través de les arts creatives, com van fer alguns autors de l’estrany. 

A La narració d’Arthur Gordon Pym (1838) d’Edgar Allan Poe, per exemple, els indígenes de l’illa de Tsalal que es troben els protagonistes en el tram final del relat, parlen una llengua desconeguda i estranya, diferent a qualsevol idioma conegut. Aquesta llengua es caracteritza per sons guturals i repetitius, amb moltes paraules que semblen derivar-se de la síl·laba «teke», com el famós «Tekeli-li», que tanta tinta ha fet córrer. Pero què significa «Tekeli-li», si és que significa alguna cosa? Per als tsalalians és una expressió verbal del tabú associat amb el color blanc, provocant en ells horror, ràbia i curiositat. De la mateixa forma que Pym mai ha vist homes tan negres com el tsalalians, els tsalalians probablement mai no han vist homes tan blancs com Pym. En aquest cas, «Tekeli-li» es converteix en una expressió que reconeix el desconegut, però no el revela. Més enllà d’això, però, ben poques certeses. 

S’ha especulat amb diversos orígens per al mot, això sí. Julio Cortazar, per exemple, recull el més estès, que el fa derivar de «Tekel». Al llibre bíblic de Daniel (Daniel 5) s’explica com Belsasar, rei de Babilònia, va beure vi durant un banquet luxós en copes d’or i plata que havien estat robades del temple de Jerusalem, i mentre ho feia va lloar déus pagans. En aquell moment, una mà misteriosa va aparèixer i va escriure unes paraules en una paret del palau: «Mene, Mene, Tekel, Uparsin». El profeta Daniel va ser cridat per interpretar el missatge, i va donar aquest significat a la paraula «Tekel» (תְּקֵל): «Has estat pesat en la balança i trobat mancat de pes» (és a dir, insuficient o indigne). Aquest episodi anuncia la caiguda imminent de Babilònia, que efectivament va ser conquerida pels perses la mateixa nit. El mot «Tekel» s’ha usat sovint com a metàfora per expressar que algú ha estat jutjat i trobat culpable. En un sentit més ampli, l’episodi de Belsasar reflecteix el tema de la vanitat i la decadència d’un poder arrogant que ignora els advertiments divins. Aquest episodi ha estat representat en l’art i la literatura, i expressions com «la mà que escriu a la paret» són encara avui símbols de presagis inevitables. Recordem, acaba així La narració:

He gravat això dins els turons, i la meva venjança sobre la pols de la roca.

Per altra banda, el 1942 J. O. Bailey introduïa una altra teoria a propòsit del famós «Tekeli-li». En aquest cas, deia que derivaria d’una corrupció de l’àrab «Tawakkalt ala Allah» (توكلت على الله), que significa «Confio en Déu» o «M’he encomanat a Déu». Aquesta expressió és comuna en cultures islàmiques i s’utilitza sovint en situacions de perill o resignació davant el destí. Bailey proposa que Poe podria haver conegut aquesta frase a través de fonts orientalistes i l’hauria transformat fonèticament en «Tekeli-li» per dotar-la d’una sonoritat exòtica i aterridora.

D’altra banda, Tekeli també és el cognom de l’heroi hongarès Émeric, comte Tekeli. Sobre ell, el dramaturg anglès Theodore Edward Hook va escriure un popular melodrama en tres actes titulat Tekeli or the siege of Mont (1806), obra representada, ni més ni menys, que per Elizabeth Arnold Poe, mare d’Edgar, el 23 de març de 1811 al Teatre de Charleston. Esclar que si tenim present que la història de Pym inclou trobades amb pobles indígenes com els tsalalians, podria molt ben ser que l’expressió pogués estar també influïda per la llengua de pobles maoris i altres grups del Pacífic Sud, on trobem l’existència de dues paraules ben reveladores: «tiki», que significa «déu» i «lili», que vol dir «enfadat».  

Així doncs, «Tekeli-li» és una advertència de la futilitat de tot plegat? Una expressió irònica sobre la confiança en els déus? Una burda referència a un comte hongarès? O potser hem d’entendre que fa referència a un déu enfadat ―i vés que no fos un déu irat la figura humana de dimensions enormes que apareix al final de La narració!―. El cert és que el significat exacte de «Tekeli-li» mai queda explicat del tot en el llibre. Poe deixa aquest element enigmàtic obert a la interpretació del lector, reforçant la sensació d’allò desconegut i terrorífic.

Palimpsests

La narració és un text inacabat, en el sentit que el final és obert i dona peu a múltiples interpretacions. Això ha fet que nombrosos textos s’hi hagin vinculat ―especialment a partir del crit «Tekeli-li»―, des de la transtextualitat, la paratextualitat o com un palimpsest, que deia Gerard Genette, donant lloc a una nombrosa llista de seqüeles. Ja l’any 1864 Jules Verne va publicar un assaig sobre Edgar Allan Poe en què, referint-se a La narració, escrivia: 

Qui la reprendrà? Un de més coratjós que jo i més agosarat per a avançar dins el domini de les coses impossibles. 

Trenta-tres anys més tard, però, ell mateix s’hi va posar i el 1897 va publicar L’esfinx del glaç, la seqüela més pragmàtica de La narració. El protagonista de la novel·la de Verne, Jeorling, un viatger nord-americà, embarca en el vaixell Halbrane amb el capità Len Guy, qui busca el seu germà desaparegut, William Guy, l’antic capità del Jane, el vaixell de Pym. Durant l’expedició cap a l’Antàrtida, la tripulació descobreix que Dirk Peters, un company de Pym, encara és viu i s’uneix a la recerca. A mesura que avancen cap al Pol Sud, troben restes de l’expedició de Pym i arriben a una terra desconeguda, dominada per una misteriosa esfinx de glaç, que no és altra cosa sinó un enorme imant natural que provoca la destrucció dels vaixells. Aquest fenomen explica sense recórrer a la fantasia els misteris deixats oberts per Poe al final de la seva novel·la i donaria a entendre que el propi Pym hauria sucumbit al poder de l’esfinx. Verne, doncs, ignorant les teories de Symmes de la Terra Buida, lluny de suposar l’interior de la Terra com a destinació de Pym, imagina el descobriment del seu cadàver atrapat al Pol. 

Estirant el fil, trobaríem la novel·la A strange discovery (1899) de Charles Romyn Dake, on un vell Dirk Peters relata les seves aventures en companyia de Pym després de travessar la cortina blanca i haver arribat a l’illa de Hili-li ―noti’s el sufix tekelià―. Allà van ser acollits per indígenes de pell blanca. Els pacífics hili-lites són descendents directes dels europeus mediterranis que van fugir dels invasors bàrbars al segle IV de la nostra era. Hili-li és una utopia convencional. Tot i que els hili-lites conreen totes les ciències, no han aplicat de forma pràctica gairebé cap dels seus descobriments. La novel·la, que no té el geni de l’original, l’hem d’entendre purament com una baula més en aquesta cadena de curiositats.

Si volem aprofundir en el significat de l’ominós crit «Tekeli-li» i la imatgeria polar de Poe, el relat que millor hi respon ―i que més a prop vola de l’original― és A les muntanyes de la follia (1936), d’H. P. Lovecraft. La novel·la està inspirada en La narració, com el propi Lovecraft admet, però l’obra s’estén més enllà de la font original i emprèn camins propis. Segons Rafael Llopis: 

Del Pym de Poe –rellegit, repensat o ressentit– va prendre Lovecraft aquest mateix sentiment d’horror còsmic i fins i tot un detall molt concret: el misteriós crit ‘Tekeli-li!’ que ressona a l’aire quiet, a la infinita solitud blanca de l’Antàrtida de Poe. 

[…] 

A les muntanyes constitueix no només una continuació de la novel·la de Poe, sinó també una interpretació de la mateixa a la llum dels Mites de Cthulhu. 

En A les muntanyes Lovecraft relata l’expedició científica d’un grup d’investigadors a l’Antàrtida, on descobreixen les ruïnes d’una ciutat ciclòpia construïda per éssers anomenats Antics (Elder Things), que van dominar la Terra molt abans de la humanitat. A mesura que exploren, troben murals que expliquen la seva història i el seu conflicte amb altres criatures, com els Shoggoths, éssers amorfs creats com a esclaus que finalment es van rebel·lar. La història assoleix el clímax quan els exploradors s’adonen que algunes d’aquestes entitats encara són vives, i emeten un crit esfereïdor: «Tekeli-li Tekeli-li!». Els supervivents fugen terroritzats després de presenciar horrors indescriptibles, però l’existència d’aquestes criatures queda oculta al món, perquè la veritat és massa esgarrifosa per ser revelada.

A molta distància ―en el rànquing dels mèrits literaris, no en la línia del temps― encara cal esmentar una altra novel·la deutora de Pym: es tracta de Conquête de l’Eternel (1947) de Dominique André. En un viatge d’exploració a l’Antàrtida, un individu arriba a una regió habitada per estranys éssers blancs de vaga aparença humana, que semblen desconèixer la gana, la fatiga i l’envelliment. En aquesta antiga regió habita una figura humana de proporcions molt més grans que les de cap habitant de la terra i en la presència de la qual el poble blanc recita, com una lletania: «Tekeli-li! Tekeli-li!».

El monstre que no dic

Lovecraft, que era un gran admirador de Poe, va reutilitzar el crit «Tekeli-li» en A les muntanyes de la follia per caracteritzar els seus monstruosos Shoggoths. En fer-ho, va establir un interessant vincle entre el seu horror còsmic i el misteri polar de Poe, subratllant la por a l’inconegut que tots dos autors compartien. Més enllà dels matisos i particularitats que ha afegit Lovecraft en el crit «Tekeli-li», A les muntanyes ens ofereix una interessant proposta epistemològica, ja que en comptes de significar quelcom, el llibre ens acara a la possibilitat que el mot no vulgui dir absolutament res. Més aviat vindria a representar el trencament del llenguatge davant del desconegut. Hauríem d’entendre «Tekeli-li», doncs, com un símbol del fracàs del llenguatge per produir significat, la prova sonora de la incapacitat de la llengua humana per expressar allò desconegut. Si ens ho creiem, podríem veure tant La narració com A les muntanyes com textos que revelen la inconsistència i la falta de fiabilitat del llenguatge com a eina per a expressant significat.

Lovecraft, però, representa un desafiament filològic de primera magnitud, ja que no només crea neologismes de difícil interpretació com aquest, sinó que entén i manipula les regles del llenguatge fins al punt de crear paraules que, tot i que semblen il·legibles, encara es poden pronunciar. La paraula «Cthulhu», per exemple, que no és una paraula present en cap diccionari convencional, ha esdevingut un altre repte a l’alçada del «Tekeli-li» de què parlàvem. Si en aquest cas queda ben clar a què es refereix gràcies a la profusa literatura dels Mites ―una entitat extraterrestre colossal, adormida sota el mar a la ciutat submergida de R’lyeh― la dificultat està en la seva pronunciació. 

Molts s’hi han referit, sense arribar a cap acord. El mateix autor ―molt donat a aquests jocs impossibles: músiques que no poden reproduir-se, colors que no poden explicar-se―, ha afegit llenya al foc de la confusió. Per un costat, en una carta a l’escriptor aficionat Duane W. Rimel el 23 de juliol de 1934, on abordava la qüestió de com s’ha de pronunciar el nom «Cthulhu», va suggerir que es podria pronunciar aproximadament com «Khlûl’-hloo» (amb el primer so gutural i el segon amb una mena de xiuxiueig líquid), per bé que en d’altres llocs també diu que el nom de l’entitat va ser inventat per éssers els òrgans bucals dels quals no eren com els de l’home. Per tant, semblava donar a entendre que la paraula «Cthulhu» en el fons seria impossible de pronunciar per cap ésser humà. 

Paraules que no signifiquen res, mots que no es poden pronunciar… Poe i Lovecraft demostren ser autèntics mestres en l’art de la prestidigitació literària: són capaços d’infondre’ns la major de les pors sense mostrar-nos res. Lovecraft sovint evita descriure completament els seus monstres, i això forma part del seu peculiar estil d’horror còsmic. En comptes de donar una imatge clara i detallada, prefereix suggerir la seva presència a través de les reaccions dels personatges: bogeria, terror i incapacitat per comprendre el que veuen. Això crea una sensació d’indefinició i estranyesa, que fa que el monstre sigui encara més aterridor. En moltes de les seves històries, els protagonistes només capten una visió fugaç de l’horror, o directament no poden descriure’l amb paraules. Aquest estil fa que la imaginació del lector treballi, omplint els buits amb les seves pròpies pors. És una tècnica molt efectiva perquè el desconegut és sovint més aterridor que qualsevol descripció detallada.

Al final, Prometeu altra vegada

Precisament la indefinició del monstre ha estat el gran handicap dels terrors lovecraftians per esdevenir carn de celuloide. Com reproduir el que no té forma? Com explicar el que no té sentit? Hollywood té un deute, potser impagable, amb l’autor de Providence. I potser sigui millor així… És com si Lovecraft, tant de la seva època ell, de la seva ciutat natal, dels seus, no congeniés amb la modernitat ni amb els altres. La curiositat és el que va moure els grans exploradors del XIX i inicis del XX, que van inspirar novel·les com les de Poe i Lovecraft. La Terra era un lloc quasi verge, aleshores, i esperava que algú la desflorés. El desafiament dels Pols, dels Oceans o de l’Everest van seduir molts homes agosarats, que van sentir la crida i van emprendre viatges que molts cops no van tenir retorn. I ho van fer tan sols perquè el desafiament era allà. Víctor Frankenstein va ser un d’aquests homes. I Amundsen. I J. N. Reynolds. I Mallory. I Prometeu, el portador del foc, també ―al final sempre acabem tornant a Prometeu! 

Però la curiositat és arriscada i té un preu. Desentrellar l’ignot, el desconegut, ser el primer a posar nom a les coses, llum a la foscor, cara al monstre, no surt gratis. Veure el que no està pensat per ser vist amb ulls humans, pronunciar el nom de divinitats que no són d’aquest món, accedir a sabers arcans que sobrepassen els nostres capacitats humanes… en Lovecraft sovint representa la follia i la pèrdua del seny. Quan no la mort, o coses pitjors.

Però si bé la inefabilitat dels horrors lovecraftians ha quedat, els misteris a què fan referència ja no. Si antigament, als mapes, els cartògrafs en tenien prou amb etiquetar com a «terra ignota» aquells territoris inexplorats, o bé els marcaven amb suggerents dibuixos de peixos monstruosos i advertien amb un cridaner «hic sunt dracones» que allà tot era possible i que més valia al viatger no fer-hi cap, la dèria exploratòria de l’home modern l’ha dut a certificar la fi de tots els misteris del món, des dels enterrats a la sorra de l’antic Egipte faraònic fins als dels pols magnètics, on se suposava que hi havia increïbles cascades polars i civilitzacions intraterrestres. Avui dia, la tecnologia sembla haver mort definitivament el drac del misteri i l’ocult, almenys en la geografia exterior. Potser ja només resti a l’autor ―i al lector― de terror de buscar l’estrany i el desconcert en els terrors interiors, tal i com deia Ballard. L’horror del segle XXI és sobretot el del sense sentit i el buit existencial. Qui sap si callant i escoltant no puguem arribar a sentir el crit del «Tekeli-li» ressonant a dins del nostre cap.