Edgar Allan Poe va néixer només Edgar Poe, un 19 de gener del 1809, a Boston. Tenia dos anys quan el seu pare va abandonar la seva mare i es van traslladar a viure a Richmond (Virgínia), a casa d’uns parents. Poc després, la seva mare va morir i l’Edgar va quedar a càrrec de John i Frances Allan, de qui va heretar el cognom. Amb ells es va traslladar a Europa, l’any 1815. Va ser aquell el famós «any sense estiu», el mateix que, provocat pel volcà Tambora, va servir d’atiador de la novel·la Frankenstein. Travessar l’oceà Atlàntic amb un vaixell a vela enmig de tempestes i fred extrem per arribar a una Europa congelada, absolutament blanca, degué ser un autèntic malson per a un nen de sis anys. Qui sap si l’experiència no fou fins i tot traumàtica, en algú tan donat al trauma al llarg de tota la seva vida.  

Poe encara trigaria vint-i-tres anys a publicar La narració d’Arthur Gordon Pym, però Jorge Luis Borges la definiria precisament així: un «malson de color blanc». Casualitat?

Encara més al sud

La narració (1838) és un llibre de tema mariner. Juntament amb «Manuscrit trobat en una ampolla» (1833) i, en menor mesura, el relat «Un descens al Maelström» (1841), comparteix temàtica i, també, en gran part, la singular atmosfera dominant: els grans gels, la immensa nit antàrtica, la insinuació de l’abisme ―que tant impressionaria Lovecraft― i, especialment, el final inesperat i, de nou, estrany, en aigües antàrtiques. Escrita en primera persona i centrada en el seu intrèpid protagonista, l’Arthur Gordon Pym del títol, la novel·la ―l’única que va escriure Poe― està estructurada en tres parts. L’aventura en si està flanquejada per dues parts podríem dir-ne extraliteràries i que li confereixen un interessant aparell metaliterari: un Prefaci, a l’inici, de la mà del propi Pym, i una Nota, al final, obra d’un narrador inespecificat, que no sembla ser Edgar Allan Poe. En el Prefaci sabem que Pym ha sobreviscut de manera poc clara a la peripècia que ens explica a la part central de la novel·la, i dona compte d’alguns detalls ben originals, com el de fer al propi Poe partícip de la ficció literària. La Nota, al final, però, és on radica la major font d’interès del llibre, ja que sota la pretensió d’esdevenir el desllorigador d’alguns dels misteris del relat és, en realitat, font per a noves i estranyes interpretacions. 

La novel·la comença quan el jove Pym, fill d’un comerciant de Nantucket fascinat pels relats d’aventures marineres, s’embarca com a polissó al balener Grampus. El que comença com una habitual novel·la marinera a l’estil d’Stevenson, Conrad o Melville, vira cap al relat de terror macabre quan esclata a bord del balener un motí. Poe no estalviarà patiments al pobre Pym, que es veurà abocat a la violència, el naufragi, la fam i, fins i tot, al canibalisme per poder sobreviure. Però encara que el jove grumet no en sigui conscient, els horrors només acaben de començar. A la deriva, serà rescatat per la Jane Guy, una goleta britànica que es dirigeix a l’inhòspit oceà Antàrtic, en missió d’exploració. 

En aquest viatge al Sud, que és en realitat un descens a la bogeria, Pym i els seus companys del Jane Guy arriben a l’illa de Tsalal. En hebreu, la paraula «tsalal», que apareix a l’Antic Testament, significa «ser o tornar-se fosc». Els habitants de l’illa de Poe, precisament, són completament negres ―roba, pell, cabells… fins i tot les dents!― i estan fascinats i horroritzats per la pell blanca dels europeus, als quals criden «Tekeli-li!». És la primera referència en tot el llibre a l’enigmàtic crit ―del qual m’ocuparé en un altre lloc, en un altre moment, perquè requereix molt més espai i atenció del que li puc dispensar aquí― i al tema dels colors, però no serà l’última. A partir d’aquí, tot el relat estableix una especial dicotomia entre el blanc i el negre. Intuïm amb prou feines que tot plegat ha de tenir alguna explicació, però aquesta queda més enllà de la comprensió conscient dels lectors, la qual cosa dota els esdeveniments posteriors d’un hàlit d’estranyesa i transcendència sobrenatural. 

Si, malgrat tot, en un principi els nadius reben de manera amable els tripulants, amb múltiples regals, a la fi descobrim que tot ha estat un engany i que la seva intenció sempre ha estat matar-los. Únicament Pym salvarà la pell, en companyia del contramestre mig indi Dick Peters. Després de descobrir durant la seva fugida uns estranys gravats a les entranyes de Tsalal ―que Pym guardarà fidelment a la memòria fins a poder-los consignar per escrit―, els dos supervivents, cames ajudeu-me, s’embarcaran en una canoa i faran cap «més al sud» encara, com si el món fes baixada i ells tan sols s’hi deixessin lliscar, mancats de cap voluntat… 

A mesura que s’apropen a aquelles latituds australs inexplorades, l’aire s’escalfa i el mar es torna lletós, ocells blancs omplen el cel i el seu crit recorda el familiar «Tekeli-li!» dels tsalasians. Ara ja som en el terreny del fantàstic i el sobrenatural. A tota velocitat, com la canoa de Pym, Poe porta els seus lectors a regions mentals i literàries que mai abans havia trepitjat. D’aquí l’absorbent interès que han mostrat per la peça des dels escriptors surrealistes fins als psicoanalistes literaris. El vent, les tempestes i els corrents arrosseguen els homes cap al seu destí més que no pas la seva voluntat. Indeturable, el corrent augmenta de velocitat i els desgraciats navegants s’adonen que comença a caure una cendra blanca sobre el seu vaixell i que  les aigües són estranyament càlides. Llavors, abruptament, té lloc l’escena final, una de les més enigmàtiques de la història de la literatura. Arribats com qui diu a la fi del món, davant de Pym i Peters es fa avinent una gran cascada blanca que cau com del cel, i se’ls apareix un gegant amb la pell blanca com la neu que els barra el pas. Els grans escriptors acostumen a ser també lectors tenaços. Jorge Luis Borges n’és un bon exemple. En referir-se a l’abrupte final de La narració, escriu: 

Yo diría que sobre todo las últimas páginas de este relato son admirables; en ellas se destaca una idea muy rara: la idea de concebir el color blanco, de sentir el color blanco, como un color horrible.

Text i paratext

La narració pròpiament acaba amb el gegant blanc enfrontant els navegants, però el llibre segueix amb la Nota, que no va signada, i que no podem atribuir ni a Pym, del qual se’ns informa que va sobreviure a l’aventura, però que va morir, temps després, ni a Poe, el qual sembla que va declinar de continuar les aventures de Pym en el punt que quedaven interrompudes. Deixant a part el tema de l’autoria, la naturalesa d’aquesta Nota és tan o més apassionant que el final en si. Aquí, en un suposat aparell d’índole filològica, es dissecciona un dels misteris ―el misteri, de fet― ocult en el cor de la novel·la: el sentit de les figures i gravats que Pym i els seus companys van trobar a les profunditats de les gorges de l’illa de Tsalal, en el moment de la seva desesperada fugida. Malauradament, en l’edició catalana de Proa ―val a dir que amb una traducció magnífica de Francesc Parcerisas―, aquesta Nota està plagada d’errors pel que fa a la relació dels caràcters i les descripcions, i es confonen els trets àrabs amb els etiòpics i els egípcis, fent el galimaties encara molt més gros del que havia volgut Poe.

La Nota afirma que les osques trobades a l’extrem oriental dels afraus de Tsalal són símbols alfabètics, i a partir de l’analogia que hi detecta amb les tres llengües esmentades prova de dilucidar-ne el significat. Així, doncs, el primer conjunt de símbols sembla constituir una arrel verbal etiòpica que vindria a significar una cosa així com «ésser obac», i de la qual derivarien totes les paraules que indiquen ombres i tenebres. Per contra, el segon grup d’osques coincideix amb l’arrel verbal aràbiga «ésser blanc», d’on provindrien tots els derivats relatius a la brillantor i la blancor. Per últim, el tercer grup, tot i que incomplet, pot reconstruir-se sense gaire dificultat fins a obtenir-ne una frase, egípcia: «la regió del sud». Resulta interessant, perquè la figura que van trobar, gravada més al nord, primer van interpretar-la com un jeroglífic i, després, van coincidir que era la representació d’una figura humana amb el braç estirat, assenyalant, precisament, cap al sud.

La psicologia dels colors

En la filosofia oriental, tot allò que existeix a l’univers s’explica a partir de la dualitat, parelles de forces oposades però complementàries. Gràficament, s’acostuma a representar a través dels peixos Yin-Yang. La part de color negra representa el Yin i és la força centrífuga, expansiva, font del silenci, de la calma, del fred i de la foscor, i el caràcter xinès que l’expressa representa el vessant nord d’una muntanya, el més fosc; la part blanca, el Yang, vindria a ser la força centrípeta, constrenyent, que produeix el so, l’escalfor i la claror, i el caràcter que l’expressa representa, en canvi, el vessant sud, més assolellat. El dualisme també defensa que l’univers i l’home estan compostos per parelles d’elements, independents i irreductibles entre ells: home-dona,  Déu-Diable, Bé-Mal. Aquestes formes duals es troben després també en l’orfisme, el gnosticisme, el maniqueisme i, ja a l’edat mitjana, en els bogomils, els albigesos i els càtars. Sense poder considerar el cristianisme una religió dualista, també coincideix en línies generals amb les religions dualistes en identificar el principi del Bé amb la llum i el del Mal amb les tenebres. 

Goethe, que va publicar La teoria del color el 1808, el mateix any que el Faust, provava de descriure-hi allò indescriptible: la sensació que ens produeix alguna cosa, com els colors. L’alemany va distingir en el seu tractat els colors com a resultat de la interacció entre la llum i la foscor. Així, explica que el color en si mateix és un grau de la foscor. La foscor existeix tot el temps i la llum només és una manera de poder veure-la a través de les diferents manifestacions del color. 

En la tradicional psicologia dels colors, el negre denota tristesa i se’l relaciona amb la mort. També s’associa amb la foscor i la nit, per la qual cosa de vegades representa allò desconegut. En català, per contraposició al blanc, la paraula negre té connotacions negatives quan va unit a un altre substantiu, com és el cas dels diners negres, l’ovella negra, l’humor negre, el mercat negre o la màgia negra. El blanc, en canvi, és un color absolut ―conté tots els colors de l’espectre electromagnètic―. Per això se’l considera el color de la perfecció i en psicologia se l’associa a valors positius com ara la puresa, la innocència o la pau. A causa de la seva relació amb el gel, però, també pot arribar a veure’s com un color fred, potser massa asèptic i, de vegades, pot inspirar la idea de buit, de no-res. Precisament aquesta representació del no-res permet ubicar el blanc en el concepte del que existeix «per defecte», independentment de tota la resta. Un espai en blanc hi és sense que res hagi d’omplir-lo, atès que el blanc és el no-res.

Borges, finíssim, ja apuntava que a La narració es produeix una mena de subversió d’aquests valors tradicionals, i que el color blanc passarà a representar els valors més horribles, que acostumem a associar al color negre. Aquesta alteració dels significats naturals dels colors ens aproximaria al sentit d’abominable, ominós o sinistre tal i com Freud el va definir en el seu estudi «Allò sinistre» (1919). Freud deia que el sinistre és allò aterridor que afecta les coses familiars i conegudes, que per alguna raó s’han tornat «estranyes». Si Poe ocupa la primera meitat de la seva novel·la en mostrar-nos el món conegut, en la segona meitat el sotmet a un lent però inexorable procés d’estranyament a partir del color blanc, que es converteix en un color sinistre. La voluntat de l’escriptor, demiürg del seu món fictici, esdevé clau en aquest procés. Un exemple: quan a la faula infantil «El soldadet de plom» (1838) el ninot cobra vida, no s’esdevé en el lector la sensació de sinistre, perquè Andersen procura prou d’evitar-la; però quan a «L’home de la sorra» (1816) la bella autòmat Olimpia sembla comportar-se com una noia de carn i ossos, sí que s’esdevé. No debades E.T.A. Hoffmann va ser un mestre inigualable en això del sinistre. 

No s’ha estalviat en inventiva a l’hora d’interpretar l’enigmàtic tancament del nostre llibre. Tornant a Borges, l’argentí afirma que el secret argument de la nostra novel·la es troba precisament en el temor i l’enviliment del color blanc, i connecta això amb el Moby Dick (1851) de Melville, el terror blanc per antonomàsia. Al capítol 42, «La blancor de la balena», Melville s’estén provant d’escatir per què ens provoca tant d’horror el blanc. Ho atribueix, primer, a la seva indefinició, cosa que l’apropa, diu, a la idea de buit i a les immensitats siderals de l’univers. Això ens remetria a l’aterridora idea d’aniquilació, i regeneració. També ―i això entroncaria amb la teoria de Goethe dels colors, en referir-se al fet que el blanc no és un color, sinó l’absència visible de color, i alhora tots ells en conjunt―, a què és l’«incolor ateïsme de tots els colors», i això produiria en el nostre ànim repugnància i estranyament. Estranyament! Potser sense ser-ne conscient, Melville s’acosta aquí a la idea del blanc sinistre, en el sentit de Freud: 

Tot i que en molts objectes naturals la blancor destaca refinadament la bellesa com si els dotés d’alguna virtut especial pròpia (…) en la idea més íntima d’aquest color s’hi amaga quelcom de fugaç que provoca més pànic a l’ànima que no pas la rojor esgarrifosa de la sang.

Al final del relat, Pym trobaria la mort, i seguidament també la seva resurrecció. El final seria, alhora, el principi. Condemna i redempció. L’alfa i l’omega que apareixen citats a l’Apocalipsi bíblic per a referir-se a la divinitat. Només per intervenció divina podem entendre que Pym pogués sobreviure. Només així ―i sense poder endevinar què devien dir els últims capítols, perduts― podem entendre’l. O no. Perquè d’interpretacions n’hi ha per donar i per vendre. Des d’aquelles de més metafísiques, com la que acabem de comentar, fins a les més socials, que posen l’accent en la contraposició del blanc i el negre a «la regió del Sud» com a al·legoria de l’esclavatge a Nord-amèrica, passant per d’altres de molt més imaginatives, com la que troba en els gravats de Tsalal referències a la pròpia biografia de l’autor, Poe, que seria una cosa així com una divinitat per als personatges del text i, els colors blanc i negre, una referència metaliterària a la tinta i el paper al damunt del quals està escrit el llibre, fins a la del crític Harry Levin, que apel·lava a foscos complexos gelosament reprimits i tirava per la senda psicològica de vena freudiana en aventurar que Pym, en aquest final, el que feia era retornar al ventre matern i, per tant, el blanc element que el rodejava era en realitat el líquid amniòtic… 

Els altres viatges al centre de la Terra

Però més enllà, o més ençà, una de les teories més engrescadores per entendre el final i el paper del color blanc en tot plegat és la de la Terra Buida. En els anys de Pym, existia una enorme influència de les pseudociències ―en aquest cas la teoria de la Terra Buida i la dels mars càlids als pols― i l’ocultisme teosòfic ―races i pobles itinerants, civilitzacions preservades, etc.― sobre la narrativa fantàstica. El pare de la Teoria de la Terra Buida, John Cleves Symmes (1779-1829), defensava que la Terra estava composta per almenys cinc esferes buides concèntriques, sent habitables les superfícies còncaves i convexes de totes elles. L’obertura austral de l’esfera que habitem ―la porta a aquests mons subterranis― posseiria un diàmetre de més de sis mil milles. A més, aquestes profunditats estarien habitades per pobles de gegants que, en no haver estat exposats mai a la llum del sol, tindrien la pell absolutament blanca. Per reblar-ho, deia que els nostres oceans es precipitaven pels pols. 

Les idees de Symmes no van convèncer la comunitat científica, però sí que va animar nombrosos autors de la imaginació a escriure relats ambientats en aquesta peculiar Terra Buida. Symonzia: A Voyage of Discovery (1820) va ser la primera novel·la basada en les teories de Symmes, i hi ha qui sosté que ell mateix va ser-ne l’autor, tot i que no està confirmat i va signada per un tal capità Adam Seaborn, el protagonista del relat. Va ser també la primera novel·la utòpica nord-americana i és un clàssic dels relats de navegació.

Precisament l’expedició de Jeremiah Reynbolds, amic de Poe, el 1829, tenia per objectiu comprovar la teoria d’aquelles increïbles cascades polars. Així doncs, a l’autor no devien ser-li estranyes totes aquestes teories. Podem, doncs, llegir el final de La narració en clau symmesiana ―també  el seu conte curt «Manuscrit trobat en una ampolla»―. Els enormes ocells blancs que Pym adverteix quan es troba a la canoa, amb Peters i el nadiu captiu, són ocells com el Mutton Bird, una mena d’ocell estrany que emigra cap al sud quan arriba l’hivern, és a dir, pelegrina per arribar a un clima més càlid. L’inusual canvi climàtic que assola l’illa de Tsalal seria degut a aquest globus terrestre buit que acolliria un sol central, que proporcionaria calor i que explicaria la concavitat polar. Els illencs negres serien els exiliats de Symzonia, descrits per Seaborn com a «ennegrits pel Sol». Pym parla, alhora, d’una boirina inusual que impregna l’ambient durant aquesta travessia. Aquesta boira seria deguda al contrast que provocaria l’aire fred de l’Antàrtic en contacte amb els vents càlids de l’interior de l’escorça terrestre. Pym i Peters s’haurien trobat cara a cara amb una d’aquestes cascades predites per Symmes, i potser, només potser, la «figura blanca» s’explicaria com una il·lusió òptica. Peters podria haver esquivat la caiguda, però potser, i només potser, Pym no.

Resulta engrescador provar d’entroncar Pym amb Lidenbrock, i fer-lo un altre expedicionari al centre de la Terra. Però pel que sabem del pare del relat científico-fantàstic, Jules Verne, si coneixia les teories de la Terra Buida de Symmes ―i això podem inferir precisament del seu Viatge al centre de la Terra (1862), on els personatges s’endinsen a la superfície terrestre pel volcà islandès Snæfellsjökull fins a trobar un mar subterrani que ocupa una caverna aproximadament de la mida d’Europa, i en surten per un altre, l’Stromboli, a Itàlia, a més de cinc mil quilòmetres―, les tenia per poc menys que ocurrències de tipus paracientífic. Menys coneguda que Viatge al centre de la Terra, a Les aventures del Capità Hatteras (1864) l’autor cita una bona quantitat de teories que defensen la possibilitat de la Terra Buida, malgrat que hi deixa patent el seu escepticisme. Potser per això, perquè va voler allunyar-se de la fantasia en la seva continuació de les aventures de Gordon Pym, a L’esfinx del glaç (1897) abandona les teories de Symmes i fa al pobre Pym mort i atrapat al Pol geomagnètic austral i no en alguna cavitat subterrània. Un final molt més versemblant, però molt menys interessant, sens dubte.

Lectures i relectures

Malgrat que avui dia resulta un text inqüestionable, el cert és que La narració no va tenir una gran acollida al seu dia. Se li va retreure a Poe que la novel·la tingués una estructura poc clara, que hi hagués massa acció, que alguns detalls ―com el gos de Pym, que apareix i desapareix amb alegria al llarg del relat― no estiguessin prou lligats… i fins i tot el propi autor va menystenir-la. De forma lenta però inexorable, els anys han vingut a reivindicar-la. Verne, primer, amb la seva continuació, L’esfinx del glaç i, sobretot, H.P. Lovecraft, després, amb A les muntanyes de la follia (1931), resulten peces claus en aquesta vindicació. 

Però ha estat en la contemporaneïtat on el llibre ha pres consideració de clàssic indiscutible, i on més i millor es pot apreciar la seva influència. Jorge Luis Borges i Júlio Cortázar ―que va traduir-lo i prologar-lo― hi han jugat un paper important. Des del cinema ―amb obres mestres com The Thing (1982), de John Carpenter―, fins a la televisió ―amb els caminants blancs de George R. R. Martin a Joc de trons (1996) o les referències a l’estació Tsalal de la temporada 4 de True detective (2024), per exemple―, passant, òbviament, per la literatura ―amb escriptors com Thomas Ligotti, autor d’un relat curt titulat precisament «El Tsalal» (1994), Dan Simmons amb la monumental obra de terror àrtic The Terror (2007) o, per què no, el nostrat Albert Sánchez Piñol, més proper a Pym pels seus tèctons de Pandora al Congo (2005), segurament, que pels lovecraftians citauques de La pell freda (2002)―, molts autors contemporanis que han volgut explorar la bogeria, la mort, el dolor, la crueltat, l’instint assassí, la desintegració física i moral, la solitud, l’aïllament i la duplicitat de la naturalesa humana des del fantàstic s’han vist atrapats en major o menor mesura pel vòrtex de misteri insondable que és Gordon Pym.