12 de novembre de 2024/
Allò sinistre i la simbologia del blanc en ‘La narració d’Arthur Gordon Pym’ de Poe. Edgar Allan Poe va néixer només Edgar Poe, un 19 de gener del 1809, a Boston. Tenia dos anys quan…
— per danielgenís
LITERATURA | TERROR, CIÈNCIA-FICCIÓ
Les llàgrimes de Prometeu
El llarg periple que du de Víctor Frankenstein a Peter Weyland.
Daniel Genís Mas
- 3 de setembre de 2024
A la mitologia grega s’explica que Dèdal, el pare d’Ícar i constructor del Laberint de Creta, va idear unes ales de cera que li van permetre a ell i al seu fill de fugir del laberint cretenc, però que en acostar-se massa al sol, les ales d’Ícar es van estovar i va precipitar-se al buit, morint. Alguns han vist en aquesta tragèdia una al·legoria, tant de l’alçada de les fites aconseguides pels homes com de la seva supèrbia. Va ser el mateix Dèdal qui va construir unes estàtues de fusta que eren capaces de moure’s soles, una mena de precedent molt tronat del modern robot. En la mateixa línia, la de l’home artificial i la del desafiament a déu, cal recordar que al folklore jueu hi és present des de temps remots el mite del gòlem. El gòlem, un ésser creat mitjançant la Kabbalah, és destructiu i infrahumà pel fet que el rabí que li va donar la vida va violar els límits establerts per a l’ésser humà, ja que en aquest acte el poder creatiu de l’home entra en competència amb el poder creatiu de Déu. L’acte de creació de vida s’ha percebut sempre com exclusivament diví, per la qual cosa la ciència d’Ícar o del rabí Loew s’entén com una paròdia del poder de déu i, en el fons, una blasfèmia. La Bíblia (Lv, 22:3) és força explícita sobre com cal actuar en aquests casos:
En les generacions futures, aquell descendent vostre que s’acosti, en estat d’impuresa ritual, a les ofrenes santes que els israelites consagren al Senyor, serà exclòs del meu servei.
Creadors i criatures
Mary Godwin (més tard Shelley) va néixer un 30 d’agost de 1797 a Londres. La seva mare, la filòsofa i pionera feminista Mary Wollstonecraft, va morir després del seu naixement, per una infecció de postpart, als 38 anys. La tragèdia va marcar la seva vida des del primer moment i fins al darrer, quan va morir víctima d’un tumor cerebral. Al llarg dels 53 anys que va viure, Mary va haver de veure com morien quatre dels seus cinc fills tinguts amb Percy B. Shelley. La conflictiva relació que va tenir des de sempre amb la maternitat i l’omnipresència de la mort i el patiment en la seva vida, podem veure’ls com un dels motor de Frankenstein.
En el pròleg de Percy B. Shelley a l’edició de Frankenstein 1818, el poeta hi justifica la base científica de l’obra i es refereix a Erasmus Darwin, avi de l’autor de L’origen de les espècies. També fa referència als grans escriptors que s’han basat en «la veritat dels principis bàsics de la natura humana» com a principi literari, i cita Homer, Shakespeare i Milton, tres referents fundamentals per a l’autora. Aquesta base serveix per justificar el valor que pot tenir una obra com Frankenstein que, en principi, es pot llegir com una obra de fantasia, però que remet a una veritat humana de fons: l’ambició dels homes de crear vida, com si fossin déus. La pròpia Mary, al pròleg a la 3a edició, el 1831, va deixar dit sobre l’impuls que la va dur a escriure Frankenstein:
Vaig veure, amb els ulls tancats però amb una nítida imatge mental, el pàl·lid estudiant d’arts impies, de genolls al costat de l’objecte que havia armat. Vaig veure l’horrible fantasma d’un home estès i que després, per obra d’algun motor poderós, cobrava vida, i es posava dret amb un moviment tens i poc natural. Devia ser terrible; atès que seria immensament espantós l’efecte de qualsevol humà per simular l’extraordinari mecanisme del Creador del món.
La sinopsi de Frankenstein és de sobres coneguda. A grans trets, és la història de Víctor Frankenstein, un savi i científic, que acabarà donant vida a un ésser constituït amb membres de cadàvers. El metge italià Luigi Galvani s’havia fet famós a les acaballes del XVIII per defensar que el cervell dels animals produïa electricitat i que aquesta era la que causava el moviment dels seus membres. Aquesta teoria es va debatre en els claustres universitaris de les principals ciutats europees i va alimentar la idea que es podia acabar reanimant un cos mort. Seguint amb les seves teories, sembla que l’any 1818, aquell mateix en què apareixia Frankenstein, a la universitat de Glasgow, el doctor Andrew Ure provava aquest sistema amb el cadàver d’un executat a la forca, al qual va aplicar corrent elèctric, de tal manera que va aconseguir la seva reanimació momentània. El que en el món real va quedar en un espectacle més aviat grotesc i desagradable per als presents, en la ficció literària va anar molt més enllà: Víctor aconseguiria reanimar un cadàver, però a diferència del doctor Ure, el seu romandria en vida un cop desconnectats els elèctrodes.
És llavors, un cop superats els impediments de la ciència, que Mary aprofundeix en els dilemes morals del cas: si bé el monstre creat pel doctor Frankenstein en el seu laboratori resulta ser originalment bo, acaba actuant brutalment. Solitari i de proporcions desmesurades, serà odiat i temut per tothom. S’ha relacionat això amb les idees del filòsof il·lustrat Jean-Jacques Rousseau, que defensava que l’home era bo per naturalesa i que era la societat la que el corrompia. Ara bé, donat que la ràbia homicida del monstre sembla més causada per l’estat de forçada solitud en què es troba que no pas per culpa de la societat, potser val més la pena posar-ho en relació amb el que defensava el propi William Godwin, el pare de Mary, que va deixar escrit que la solitud engendrava vicis i que la felicitat només es podia assolir en societat. Resulten especialment commovedores ―i defineixen molt bé això― les paraules del monstre en el seu primer diàleg amb el seu creador, quan compara el seu patiment amb el del jove Werther de Goethe, arribant fins a l’extrem de demanar-li a Víctor que li faci una companya, per calmar la seva angoixa i no arribar a cometre el suïcidi de Werther per Carlota.
La novel·la de Goethe va ser molt aclamada a la seva època, donant inici al moviment literari del Romanticisme. Aquest text va ser llegit i rellegit per Mary Shelley, i és ella qui parla per boca del monstre, en aquest cas per exaltar a Goethe, tal i com fa el monstre al final del text, quan ja sap que matant al seu creador, d’alguna manera, també s’està sacrificant a si mateix. Repudiat i exiliat del món civilitzat, el monstre matarà per venjança el germà i la promesa del seu creador, el qual el perseguirà fins als oceans de gel de les terres àrtiques. Allà, Víctor trobarà la mort a mans de la seva criatura, que desapareixerà dramàticament enmig del gel.
Els pecats dels pares
El Werther, però, no és l’única connexió entre Goethe i la nostra obra. Deu anys abans de l’aparició de Frankenstein, l’alemany havia publicat ja la primera part del seu Faust (1808), la cèlebre història del vell científic que, cansat i decebut amb els coneixements que havia emmagatzemat al llarg d’una vida de sacrifici i estudi, acabava fent un pacte amb el diable perquè li tornés la joventut que havia malgastat, a canvi de la seva ànima. Precisament trobem en el Faust de Goethe una referència a la creació de vida en la figura l’homuncle, quan Wagner, el deixeble del doctor Faust, crea un diminut ésser humà que és capaç de conversar amb Mefistòfil:
Wagner.- (A Mefistòfil) Veieu com brilla! Ara sí que es pot confiar que, per la barreja de centenars d’ingredients -ja que això és una barreja-, compondrem la matèria humana, la tancarem hermèticament en un alambí i la destil·larem en la seva justa mesura. Així, serenament, l’obra haurà estat culminada. Tot va sortint! La massa es va aclarint, la meva convicció es confirma cada cop més. Allò que es considera secret a la natura, ho provaré de manera racional, amb gosadia, i el que ella abans organitzava pel seu compte, ara ho faré cristal·litzar.
Homuncle.- (A Wagner) Què tal, papa? Ja veig que no ha estat una broma. Vine i abraça’m amb tendresa contra el teu pit!, però no ho facis molt fort, no fos cas que es trenqui el vidre. Fixeu-vos en la naturalesa de les coses: mentre a allò natural ni tan sols sembla ser-li prou el món, allò artificial només requereix un reduït espai. (A Mefistòfil). Cosí, T’ha donat per arribar en el moment just, eh, pocavergonya? T’ho agraeixo. La bona sort us ha portat aquí amb nosaltres. Ja que existeixo, m’he de mostrar actiu. Vull afanyar-me de seguida a treballar. Tu ets capaç d’escurçar-me el camí.
La llegenda més coneguda sobre l’homuncle ―que alguns relacionen amb el gòlem― afirma que Paracels, el famós alquimista suís del segle XVI, va ser capaç de crear un homenet d’aproximadament 30 centímetres a través de la ciència alquímica. Les referències que vinculen l’homuncle amb l’obra de Shelley són variades: d’una banda s’afirma que tant William Godwin com Percy Shelley tenien coneixement sobre Paracels i l’alquímia medieval. D’altra banda, es creu que Conrad Dippel, un alquimista de qui s’ha afirmat que podria haver estat la inspiració per a Víctor Frankenstein, havia estat deixeble de David Christianus, cèlebre alquimista del segle XVII a qui s’atribuïa haver creat un homuncle.
El propi protagonista del Faust és un ésser erudit i individualista, que viu al marge del dogma, investigant l’origen del món i els seus fenòmens, com també ho fa el personatge creat per Shelley. La crítica ha fet notar que tots dos són transsumptes del científic il·lustrat i la seva obsessió per explicar el món únicament amb la ciència i la raó, de voler saber tant com Déu. Com Faust, Víctor Frankenstein sembla fer un pacte amb una força maligne del més enllà que acaba destruint-lo.
Però això no és tot. Goethe és tan gran que ens permet trobar encara un altre lligam entre ell i la nostra novel·la. Frankenstein, publicada amb el subtítol de El modern Prometeu, és una esplèndida reflexió al voltant de la moral científica, la creació i la destrucció de vida i l’audàcia de la humanitat en la seva relació amb Déu. D’aquí l’analogia amb el mític Prometeu. Des d’Hesíode, Èsquil, Plató, Apolodor, Ovidi i Isop, el tità Prometeu s’ha vist com a benefactor de la humanitat, per haver-la obsequiat amb el foc que havia robat als déus ―símbol de la raó, el saber, el progrés i la ciència―. De resultes d’això, Zeus l’hauria condemnat a romandre encadenat a una roca al Caucas, on un voltor li menjava el fetge, que li tornava a créixer i immediatament li tornava a ser menjat, en un càstig cruel i inacabable, i a nosaltres, a la Humanitat, ens hauria castigat amb els mals de la caixa de Pandora. Una altra versió del mite, més tardana, afirma que Prometeu va ser el creador de l’home ―el seu pare, vaja―. Considerat destre en terrisseria, hauria modelat els primers hòmens amb fang, als quals Zeus hauria donat la psykhé, l’alè vital o ànima.
Del fang fou fet també el primer home, segons la història del Gènesi, i d’una costella seva hauria sortit la primera dona. En la forma d’un serpent, la Bíblia explica que el Maligne va temptar aquests primers homes a tastar el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal, que els estava prohibit. De resultes, van ser sabedors de coses que fins llavors ignoraven, es van fer savis, però per la desobediència del manament diví foren castigats severament. L’arbre del coneixement era només un dels dos arbres del Paradís, en la història del Jardí; l’altre era l’arbre de la vida, que atorgava la immortalitat a qui en mengés. El coneixement i la vida eterna haurien equiparat els homes a Déu, però Adam i Eva no van ser a temps a tastar els fruits de l’altre arbre. Per tot això, la figura de Satanàs ha estat relacionada amb la de Prometeu en obres com El paradís perdut de Milton, que Mary Shelley coneixia tan bé.
A còpia d’anys, el mite de Prometeu va anar creixent i es va ramificar en múltiples versions, fins a l’extrem que avui dia podem parlar d’un autèntic “llinatge prometeic” (Ricard Ruiz Garzón dixit), que connectaria el mite clàssic amb la modernitat literària, des de l’Olimpia d’E.T.A. Hoffmann, fins a les criatures de l’illa del doctor Moreau de Wells, la Maria de Fritz Lang i el Pinotxo de Collodi. Goethe tampoc s’hauria mantingut al marge del magnetisme que va exercir damunt tants homes de l’època moderna el mite prometeic i així, el 1789, també va escriure un poema titulat d’aquesta manera, Prometeu. Fins i tot al propi “cercle de Vil·la Diodati” sabem que el mite va dur de corcoll a alguns dels seus il·lustres membres. Mentre Mary enllestia Frankenstein, el seu marit feia una versió lliure del Prometeu desencadenat d’Èsquil i Byron escrivia una peça titulada precisament així: Prometheus.
Lectures i relectures
En l’art modern i la cultura popular les referències al mite de Prometeu, ja sigui a través de la lectura de Frankenstein o no, són moltes i diverses: des de còmics i revistes, videojocs, cançons de grups de punk i metal, pintures i escultures ―algunes tan icòniques com la que podem trobar al Rockefeller Center de Nova York― fins a novel·les de ficció, relats, assajos i biografies, com la de J. Robert Oppenheimer ―que posa en relació el mite prometeic i l’apocalíptic “Projecte Manhattan”, i que va servir de base per a la popular pel·lícula de 2023.
Precisament en cinema un dels casos més interessants és el del director Ridley Scott ―amb permís de l’Eduard Manstisores de Tim Burton―. A Ridley Scott hem d’atribuir el mèrit d’haver filmat una de les millors “actualitzacions” del mite de Prometeu i, de retruc, del nostre monstre romàntic: em refereixo a Blade Runner. Blade Runner és la versió lliure de la novel·la de ciència-ficció de Philip K. Dick Somien els androides xais elèctrics? Ambientada en un futur proper que afortunadament no va arribar mai ―la pel·lícula, de 1982, situava l’acció al Los Angeles del 2019― ens presenta uns androides anomenats Nexus 6, de característiques sobrehumanes com el superheroi nietzschià, que inicien una cerca gairebé existencial per trobar el seu creador, el dr. Eldon Tyrell ―científic, magnat i filantrop―, i passar-hi comptes. Què són? D’on han sortit? Quant de temps els queda?
No hi ha elements religiosos, ni a Blade Runner ni a Frankenstein. A totes dues la ciència pren el paper fins llavors reservat a la fe. La ciència, els doctors, ocupen el lloc de déu, i la seu de la gran corporació Tyrell on té lloc un dels clímax del film ―una piràmide ultramoderna de dimensions colossals―, faria la funció de temple laic d’aquest futur ultratecnificat, amb màquines en comptes d’homes que busquen respostes impossibles. Les preguntes dels androides d’Scott a l’enginyer que els va crear són les mateixes que li fa el monstre de la nostra novel·la al seu creador, el doctor Víctor Frankenstein, quan el té davant. Les mateixes segurament que faríem nosaltres al nostre, de creador. La resposta poc satisfactòria d’aquests déus de fireta desencadena la ira homicida de les seves criatures, que els destrueixen i es destrueixen a si mateixes, en uns finals que tenen ressons tant freudians (matar el pare) com nietzschians (matar déu).
L’analogia prometeica no s’acaba aquí. Uns versos del poema Ozymandias de Shelley apareixen citats precisament a la pel·lícula Prometheus, de la sèrie Alien, del mateix director. Shelley va escriure aquest sonet en recordar que l’historiador Diodor de Sicília havia descrit la magnificència de l’estàtua del rei Ozymandias ―més conegut com a Ramsès II, sobirà d’Egipte―, i de la qual en l’època de Shelley només en quedaven unes poques restes destrossades, que havien estat transportades al Museu Britànic. L’estàtua enrunada d’Ozymandias va ser la inspiració perquè Shelley creés aquesta elegia a l’ocàs de les grans civilitzacions.
El meu nom és Ozymandias, Rei de Reis;Mireu les meves obres, poderosos! Desespereu!No en queda res: al voltant de la decadènciad’aquest naufragi colossal, sense límits i nu,només s’estenen de lluny les sorres solitàries.
Blasmada per la crítica i els fans en el seu moment, i en procés de revisió pels mateixos avui dia, Prometheus, igual que la seva successora, Alien: Covenant, aprofundeix en alguns temes només apuntats de passada en la saga original, com ara la dialèctica que s’estableix entre el creador i les seves creacions ―enginyers, humans, androides i xenomorfs només són baules d’una llarga cadena de creacions successives―, o la particular visió prometeica del fundador de la Corporació Weyland ―més tard Weyland-Yutani―, Peter Weyland, l’ancià científic i també filantrop ―un altre Tyrell― que impulsa la missió espacial de la nau Prometheus, obsessionat amb la idea d’esquivar la mort. Alguns han parlat que la pel·lícula reformula un mite judeocristià. Una referència intertextual deixa veure això clarament: la lluna a què arriben s’anomena LV 223, una referència a Levític 22:3 ―el versicle que citàvem en encetar aquest article―, i al càstig que Déu reserva a la Humanitat si decideix traspassar els límits del que és sagrat.
Com a Blade Runner, la manca de fe, de déu, de respostes, és palmària en aquesta cinta ―«No hi ha res», diu el dr. Weyland en el moment de morir―. L’absurd, el no-res, és tot el que ens espera. A la fi, al costat de la metàfora prometeica, una altra de molt menys heroica: la de la criatura (el monstre, l’Home, l’androide) abandonada pel seu creador (Víctor Frankenstein, Déu, Peter Weyland). Perquè ¿i si no n’hi ha cap, de déu, a l’altra banda? I si ningú té les respostes? Si l’acte de creació de Víctor Frankenstein o Peter Weyland va ser absurd, ¿per què no podria haver succeït el mateix amb l’acte de creació dels humans? Per què la mà del déu que ens va donar la vida a nosaltres hauria d’estar moguda per un propòsit més ferm que la d’aquells altres déus “de la biomecànica”? Preguntes que es perden i queden sense resposta… com llàgrimes en la pluja.
A la fi, una única certesa: la llum de la raó no pot abastar-ho tot i és en les ombres que genera que neixen les històries de fantasmes.
Bibliografia
Farini, Z. (28 de juliol de 2017). «David or the modern Frankenstein: A romantic analysis of Alien: Covenant», The real Percy B. Shelley.
Genís, D. (2016), «El somni de la raó (científica) provoca monstres (literaris)», Mètode, 6, Universitat de València.
Mora, M. A. (2007). «“El sueño de la razón…”: Apuntes sobre la idea de Razón en el grabado de Goya». Espéculo. Revista de estudios literarios.
Pulido Tirado, G. (2012). «Vida artificial y literatura: Mito, leyendas y ciencia en el Frankenstein de Mary Shelley». Tonos digital: Revista electrónica de estudios filológicos, 23.
Roque Orellana, J (19 de juliol de 2018).«De mitos y monstruos: la inspiración de Mary Shelley para Frankenstein», Democresía. Revista de actualidad, cultura y pensamiento.
Ruiz Garzón, R. (2018), Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, Barcelona: Angle.
Santiago Ruiz, E. (2018). «El problema del creador y la creación en Prometheus y Alien: Covenant de Ridley Scott», Discurso visual, 41.
Shelley, M. (2017), Frankenstein (tr. Quim Monzó), Barcelona: LaButxaca.
Shelley, M. (1994), Frankenstein (tr. Francisco Torres), Madrid: Alianza.
No et perdis res. Subscriu-te a Miasma.
Què en penses?
Subscribe
Login
0 Comments
Oldest
Potser també t’interessa…
- All Posts
- Literatura
- Back
- Terror
- Ciència-ficció
- Fantasia
miasma | m. [MD] [LC] Efluvi maligne que, segons es creia, desprenien cossos malalts, matèries corruptes o aigües estancades.